Introducció: la notícia

La caiguda del govern de Ricardo Samper el passat dia 2 d’octubre, i la formació d’un govern format exclusivament per membres del CEDA per part d’Alejandro Lerroux ha tingut conseqüències. Aquest fet sembla desnaturalitzar tots els propòsits inicials de la República, i és que el seu republicanisme és considerat com a més que dubtós; així com també el seu respecte per algunes llibertats aconseguides o per la mateixa autonomia catalana. A més, aquest nou govern, juntament amb altres esdeveniments com ara la fundació de Falange Española, han estat vistos amb preocupació pel paral·lelisme amb l’ascens dels feixismes a Europa. Per aquest motiu sorgeixen arreu de l’estat una sèrie de protestes promogudes pels sindicats i pels republicans d’esquerra. 

On les revoltes han pres més cos ha estat a Astúries i a Catalunya. En el primer cas, han desembocat en enfrontaments armats de més de quinze dies de durada, sufocats amb una forta repressió. A Catalunya, el sindicat majoritari, la CNT, i la ciutadania en general, no han secundat la vaga convocada i la revolta ha pres un caire més polític. I és que, a més, aquí s’ha començat a veure en perill la mateixa autonomia per la paràlisi dels traspassos de serveis i financers.

Fent una valoració poc precisa de les forces de què disposava, Companys proclama la República Federal el dia 6 d’octubre, imitant el gest de Macià del 14 d’abril del 1931, per tal d’obligar el govern central a negociar. Textualment, ha dit: “En nom del poble i del Parlament, el govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya i proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, alhora que convidava els republicans demòcrates a instaurar un govern provisional de la República a Catalunya. Ha estat, doncs, una proclama federal, no separatista, que buscava capitalitzar l’oposició al nou govern.

Aquesta rebel·lió ha estat ràpidament sufocada amb la declaració de l’estat de guerra per part del govern central i l’ocupació del palau de la Generalitat per l’exèrcit comandat pel general Batet. Als locals del CADCI (Centre Autonomista del Comerc i de la Indústria) s’ha produït una resistència que ha comportat la mort de líders independentistes com Jaume Compte o Manuel González Alba.



Companys en el moment de la proclamació de l'Estat Català


La insurrecció ha finalitzat amb el govern de la Generalitat i el ple de l’Ajuntament de Barcelona empresonats als vaixells Uruguay i Ciudad de Cádiz, amb una condemna del govern català a trenta anys de presó, i amb uns 3.500 detinguts a tot Catalunya.



El govern català detingut a Madrid



Els fets pas a pas

ELS DIES ABANS

D’ençà de la mort de Francesc Macià, Josep Dencàs esdevé cap d’Estat Català i assoleix la conselleria de Governació al juny de 1934, en ple conflicte per la Llei de Contractes de Conreu, i li és encarregada la formació d’un Comitè Revolucionari secret conformat per diversos partits nacionalistes. L’objectiu és començar a preparar una insurrecció armada.

Per tal de restar poder als comandaments espanyolistes que hi havia fins aleshores, Miquel Badia és nomenat cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Púbic de la Generalitat. Tot i això, aquest càrrec només és ocupat durant 7 mesos, ja que al més de setembre és forçat a dimitir per un afer que protagonitzà als jutjats de Barcelona durant un judici. En el seu lloc, desenvolupa la tasca algú proper a Lluís Companys com era Coll i Llac. Al no ser independentista, el seu nomenament en un lloc tan important suscita protestes dins el Comitè fins el mateix dia de la proclama, mentrestant Companys defensava aferrissadament que es mantingués al càrrec.

Arran de l'arribada al poder de CEDA, es desencadenen revoltes per tot l'Estat Espanyol. A Catalunya, ni la CNT (sindicat majoritari) ni la ciutadania en general no van secundar la vaga general que s’havia convocat. El mateix 5 d’octubre, però, l’Aliança Obrera de Catalunya (sense donar importància al suport de la CNT) declara també la vaga general i d’aquesta manera Barcelona queda paralitzada. Dencàs fa detenir alguns dirigents anarquistes. Lluís Companys havia estat refusant sistemàticament totes les comandes d’armes que se li havien fet des del Comitè Revolucionaris (tot i haver-lo creat ell per a preparar la revolta), així que, com a conseqüència, els Escamots d’Estat Català anaven mal armats. D’aquesta manera, les forces de l’ordre públic que la Generalitat té a la seva disposició es limita a 400 mossos d’esquadra comandats per Enric Pérez Farràs i a 3.200 Guàrdies d’Assalt (comandats per Coll i Llach). Per altra banda, Miquel Badia dirigeix els 3.400 militants armats d’Estat Català, que buscaven el cop d’estat separatista. L’objectiu d’Aliança Obrera, que, amb dificultat, mobilitzà un miler i escaig de persones pel fet de no comptar amb el suport ni de la Unió de Rabassaires ni de la CNT, és, simplement, la revolució social. Amb tants pocs mitjans, però, no varen poder treure la iniciativa al govern de la Generalitat, que en aquells fets es va mostrar certament irregular. Totes aquestes circumstàncies provoquen que les mobilitzacions es dispersin la tarda del 6 d’octubre, deixant pel camí actes de violència que causaren més de 40 morts.

LA NIT DEL 6 D'OCTUBRE

La nit del 6 d'octubre, Lluís Companys declara l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Una vegada finalitzat el discurs, Companys demana al general Batet, cap de les tropes a Catalunya, que es posi a les seves ordres. Batet digué haver avisat Enric Pérez i Farràs (cap dels mossos d’esquadra) perquè es presentés a capitania per posar-se a les seves ordres i que com a resposta va obtenir que ell només rebia ordres del President de la Generalitat. No obstant, Perez Farràs sempre va desmentir haver mantingut cap mena de conversa amb Batet, però sí que declarà que Batet i Companys havien mantingut contactes el dia anterior (versió corroborada pels mossos d’esquadra).

Aquesta rebel·lió va ser ràpidament sufocada amb la declaració de l’estat de guerra per part del govern espanyol i l’ocupació del palau de la Generalitat per l’exèrcit comandat pel general Batet. I és que després de rebre la nota de companys, Batet parla amb Madrid i dóna ordres immediatament a les seves tropes per a posicionar-se a la ciutat; i mentrestant demana una hora de temps a Companys per a respondre. D’aquesta manera, Companys prohibeix terminantment hostilitzar l’exèrcit al llarg d’aquesta hora; temps que aprofita l’exèrcit per a prendre posicions als llocs clau amb total impunitat.Abans de la proclama, aquell mateix vespre, ja s’havien construït barricades i grups armats repartits pels carrers; així com també s’havien preparat els edificis oficials per a la resistència. 400 mossos d’esquadra, 3.200 Guàrdies d’Assalt i 3.400 militants d’Estat Català són els efectius amb els que compta la Generalitat per a defensar-se. A la Via Laietana, 400 homes pertanyents l’Aliança Obrera ocupa el local de Foment del Treball Nacional, mentre que els grups amb fusells organitzen la resistència des dels diversos locals d’organitzacions com Falç, Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català i el CADCI (Cendre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria).

Van ser els mossos d’esquadra els qui varen repel·lir l’agressió i varen fer recular l’exèrcit fins a la Plaça de l’Àngel i causant algunes baixes. És llavors quan Companys dóna l’ordre de replegar-se dins del Palau de la Generalitat, lloc d'on ja no els deixarà sortir durant tota la nit. Per altra banda, el setge es veu ampliat amb l'arribada d'una companyia de metralladores.

Miquel Badia i altres membre d’Estat Català, seguits per uns cent homes armats de manera pèssima, aconsegueixen frenar l’exèrcit durant unes hores arribant fins i tot a causar algunes baixes. Entre tiroteig i tiroteig, Badia envià emissaris a la Generalitat per a demanar a Companys que permeti iniciar el foc contra l’exèrcit des de la metralladora situada al terrat de la Generalitat, per així, d’aquesta manera, obligar-los a retrocedir al veure’s atrapats entre dos punts de tir. Companys, però, s’oposà al·legant que no desitjava que es causessin baixes innecessàries.

Per altra banda, la Comissaria General d'Ordre Públic, que representava la força més gran per a fer front a l’exèrcit (3.200 Guàrdies d’Assalt), va quedar-se sense comandament arran d'una trucada de Companys que feia Coll i Llac dimitir. Com a conseqüència la majoria dels Guàrdies d'Assalt varen desertaren immediatament i es passaren al bàndol de Batet entregant-se a Capitania.

Cap a les 10 de la nit, una companyia d'infanteria sortida de la caserna de Drassanes arriba al CADCI. Allà són rebuts a trets, deixant com a víctimes un sergent i ferint set militars. Més tard tres dirigents del Partit Català Proletari (Jaume Compte i Canelles, Manuel González i Amadeu Bardina) resulten morts després de que l’exèrcit iniciés el foc de canó cap al centre; aconseguint la resta escapar per les teulades. A més, Companys es va negar a deixar sortir un grup de Mossos d’Esquadra del Palau de la Generalitat, tal i com li demanava Josep Dencàs,

El general Batet tenia ordres directes des de Madrid d'atacar, i, en plena consciència que tenia la situació sota control, va deixar passar el temps esperant la rendició. El capità dels Mosso d’Esquadra, Frederic Escofet i Alsina, va acudir de matinada a la Comissaria General d’Ordre Públic per tractar d’agrupar els Guàrdies d’Assalt que restaven fidels a la Generalitat i que en aquells moments estaven repartits per diferents comisaries de Barcelona. Finalment, i com a conseqüència de moltes gestions, s’arriben a formar dues companyies amb les quals es pretén atacar l’exèrcit, tot combinant-les amb les forces que encara resistien a la Via Laietana, dirigits per Miquel Badia. Minuts després, Companys informa Escofet que Coll i Llach vol tornar al seu càrrec, oposant-s’hi terminalment Escofet. Finalment, Coll i Llach torna a la Comissaria per reunir-se amb Escofet; però abans de fer-ho, Coll i Llach s’entrevista amb les dues companyies de Guàrdies d’Assalt, que han decidit que ja no estan disposats a lluitar.

Per ràdio, Josep Dencàs no cessa en els seus intents de mobilització de la població; i és que juntament amb Pérez Farràs (el cap dels mossos d’esquadra) havien decidit continuar amb la resistència en el moment que es fes de dia. Poc abans de les sis del matí, però, Companys comunica que té la intenció de rendir-se, produint-se així un enfrontament lleugerament violent entre Companys i Pérez Farràs, que s’hi oposa fermament al·legant que la Generalitat podria arribar a resistir setmanes. Companys no cedeix i comunica la seva rendició la de tot el govern de la Generalitat.

La insurrecció, doncs, va acabar amb el govern de la Generalitat i el ple de l’ajuntament de Barcelona empresonats als vaixells Uruguay i Ciudad de Cádiz, al port de Barcelona, amb una condemna del govern català de trenta anys de presó i un total de 3.500 detinguts. La Conselleria de Governació només va resistir fins la rendició de Companys, tot i que mesos abans s’havia fet construir un passadís que comunicava molt intel·ligentment el Palau de Governació amb la xarxa de clavegueram; i, d’aquesta manera, militants d’Estat Catala, així com també Josep Dancàs i Miquel Badia varen poder exiliar-se.

Així, els carrers es varen anar buidant i, poc a poc, tot va tornar a la normalitat. Tot i tenir en compte la gravetat dels fets, es considera que el general Batet va resoldre la situació amb un mínim de violència, i aquesta actitud li va comportar problemes per tots dos bàndols: la dreta no acceptava la seva feblesa, els vençuts estaven indignats per la seva negativa a posar-se sota les ordres de Companys.

La nit més llarga de la ràdio catalana

La nit del 6 d'octubre de 1934 es recordada per ser una de les més intenses que s'han viscut en la història social de Catalunya i el record i la informació que en tenim avui dia no serien el mateix de no ser pel paper que hi va jugar la ràdio. El mitjà radiofònic, inventat per Marconi, es va convertir en el principal agent informatiu del moment, a Catalunya, quan tant sols feia un mes que la Generalitat havia obtingut el traspàs de competències i que les emissions radiofòniques estaven dins la legalitat. La ràdio es va anar forjant durant el període republicà com un mitjà de masses indiscutible que era capaç de traspassar fronteres de tot tipus (socials, culturals i geogràfiques) i el que es més important, va fer evident la seva capacitat de convocatòria i influència en l'oient. Pierre Vilar va ser un dels testimonis d'aquella vetlla nocturna: "M'havia passat la nit escoltant la ràdio".

En aquella època la ràdio era un objecte molt valuós que no estava a l'abast de totes les economies i molta gent es reunia en llocs públics per seguir les evolucions del que anava transcorrent, d’aquesta manera, tot i que encara no hi havia molts receptors, el seguiment va ser massiu. El clima d’expectació creat per les notícies que arribaven sobre el desenvolupament del moviment provocà que els catalans, aquella nit, estesin més pendents que mai del transistor. Un dels moments de la nit on el clima d’expectació esdevingué prou alt, va ser quan l’aleshores conseller de Governació, Josep Dencàs, va fer una proclama radiada al poble català. La radiació d’aquesta proclama provoca les primeres reaccions de suport actiu i en diverses poblacions catalanes es mobilitzaren grups cap a Barcelona. Més tard, el president de la Generalitat, a dos quarts de dues, es va dirigir al poble des dels micròfons de les dues emissores barcelonines que tenien connectades permanentment les línies microfòniques amb el Palau de la Generalitat. Les paraules del president, que per una banda demanaven calma i creaven confiança en la voluntat del Govern de comandar la situació, per l’altre eren força enigmàtiques com perquè la gent seguís enganxada al transistor, a l’espera d’un nou comunicat. El discurs definitiu es va fer esperar, però aquell dia ningú va aclucar l’ull esperant el desencadenant de tot el que estava succeint. Va ser a un quart de nou i cinc del vespre quan Lluís Companys, des del balcó del Palau de la Generalitat proclamà l’Estat Català dins la república federal espanyola i instà el poble català a un moviment insurreccional.

En front la bomba informativa que acabava de deixar el President Companys, les emissores comarcals varen connectar amb les barcelonines per seguir el gran moment. A la ràdio catalana es va propagar ràpidament la notícia, ja que calia assegurar-se que tot el país s’assabentés de quina era l’actitud del Govern per tal de coordinar les accions i que el poble fes pinya amb el seu Govern. La ràdio va fer a la perfecció el paper que se li havia encomanat i efectivament es pot assegurar que els fets d’octubre no haguessin estat els mateixos sense la ràdio pel mig, tal com dèiem al principi. La Generalitat va fer mantenir durant tota la nit l’emissió, en un programa extraordinari que anava informant del desenvolupament dels esdeveniments i fent les crides que el Govern creia més oportunes. El general Batet intentà frustradament utilitzar la potència del mitjà radiofònic per propagar la declaració de l’Estat de guerra que tingué una escassa difusió. Els patriotes catalans van mantenir l’optimisme fins que van escoltar la desencisant proclama, ja amb veu afligida, del President Companys en la qual expressava la rendició del govern català. 

En aquella nit del 6 d’octubre de 1934, en que tothom va estar pendent del transistor, les 36 hores de programació radiofònica van crear un clímax que va fer més significativa la transcendència dels fets. La ràdio també va patí les conseqüències de l’empresonament del Govern de la Generalitat i la suspensió de l’Estatut, ja que el dia següent les forces de l’exèrcit registraren les instal·lacions de les emissores barcelonines, en busca d’armes que no van trobar mai. Els mateixos micròfons que unes quantes hores abans havien estat testimonis de la proclamació de l’Estat Català, van haver de sentir les frases amb què acabà la seva intervenció radiada el general Batet: “Un caluroso saludo a los radioyentes y desearles que esas virtudes les inspiren en su conducta, especialmente a los catalanes y españoles, y digo catalanes porque Cataluña no és mas región de España...” La ràdio ja havia estat presa per les tropes del general Batet.

Lluís Companys, parlant pels micròfons de Radio Associació de Catalunya

Per què?

ELS ANTECEDENTS

Una vegada la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) arriba a la seva fi, el rei Alfons XIII (permissiu i col·laboracionista amb aquesta dictadura) intueix que els dies de la monarquia s’estan acabant; i per aquest motiu, el 12 d’abril de 1931 es convoquen unes eleccions municipals per a consultar l’estat de l’opinió pública. L’escassa popularitat de la monarquia dóna la victòria a les candidatures republicanes a les principals ciutats espanyoles. Les dades oficials indiquen que han estat elegits 29.953 regidors monàrquics i només 8.855 republicans, però els vots de les grans ciutats són els que decideixen i aquestes han votat majoritàriament a favor de la república, que representa l’esperança d’una Espanya més moderna i justa.

A Catalunya, es dóna la victòria abrumadora d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), de manera que el seu líder, Francesc Macià, proclama el 14 d’abril la República Catalana com a integrant de la Federació Ibèrica. Al cap d’unes hores, es proclama a Madrid la segona República espanyola. De les negociacions entre tots dos nous poders (Barcelona i Madrid) en va sortir com a fruit el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya amb Francesc Macià com a President.

Pels volts de setembre de 1932, i després de fortes retallades, les Corts aproven l’Estatut d’autonomia de Núria; i en poques setmanes se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya (constituït el 6 de desembre) amb Lluís Companys com a primer President de l’òrgan legislatiu.

El gener de 1934 es creà el Tribunal de Cassació, amb el qual Catalunya podia assumir facultats judicials; així com també poder executius com ara els de l’ordre públic (al no mantenir-se la figura de governador civil, representació del govern espanyol a Catalunya). El 25 de desembre de 1933 morí el president Macià, i d’aquesta manera, l’1 de gener de 1934 ja era Lluís Companys el seu successor.

A Espanya, mentrestant, se celebren el novembre de 1933 unes segones eleccions que són guanyades per la coalició del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, i la CEDA de José Maria Gil Robles; iniciant-se així el que alguns historiadors han denominat Bienni negre.

Arran d’aquest canvi polític, les diferències entre els governs de centredreta a Madrid i el govern d’esquerra de la Generalitat es varen anar accentuant dificultant d’aquesta manera les relacions entre ambdós poders i, sobretot, el normal exercici de l’autonomia. D’aquesta manera, per exemple, quan el Parlament va aprovar la llei de Contractes de Conreu (que tenia com a finalitat bàsica substituir l'antic contracte de rabassa morta per a protegir els camperols.) a l’abril de 1934; la Lliga Regionalista i els grans propietaris s’hi van oposar, i, recolzats pel govern central, la llei esdevé inconstitucional i, conseqüentment, és anul·lada.A partir d’aquest punt s’inicia una greu crisi política entre Barcelona i Madrid, i alhora el sentiment nacionalista augmenta considerablement; i d’aquesta manera s’accentuen les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (dirigides per Josep Dencàs). Per altra banda, cal tenir en compte que, després de la mort de Macià, dins d’ERC es va donar una certa divergència entre els sectors clarament independentistes (representats per la gent d’Estat Català, que ingressà amb Macià dins d’ERC però tenia una certa autonomia i el control de les Joventuts), i els altres sectors més autonomistes, majoritàriament membres del Partit Republicà Català (Lluís Companys, etc) i del grup de l’Opinió (setmanari d'orientació política esquerrana, on hi havia gent com Josep Tarradellas, Lluí i Vallescà, etc).

I després, què?

LES CONSEQÜÈNCIES

Així, l’autonomia catalana va quedar en suspens i el Parlament va ser tancat, sent també sostretes les competències d’ordre públic, justícia i ensenyament. La llengua oficial de la Generalitat va passar a ser el castellà, i la presidència accidental d’aquesta va ser posada en mans d’un militar, el coronel Francisco Jiménez Arenas, i el 1935 en un radical, Joan Pich i Pon; que va formar un estrany govern format per gent de La Lliga, radicals, cedistes i personalitats de dretes; podent-se iniciar així parcialement el procés de restauració de la institució.

Paral·lelament es va iniciar una forta repressió contra les esquerres i una persecució anticatalana que anava des de la premsa al Parlament (tancat i convertit en caserna), des de les limitacions de l’ús de la llengua a la desnaturalització de la Universitat Autònoma. Hi va haver consells de guerra amb penes de mort (Pérez Farràs i Escofet varen ser condemnats per a ser després commutades les penes), es varen prohibir les activitats dels partits, els sindicats i les associacions catalanistes i d’esquerres; també nombrosos polítics, funcionaris i rabassaires van ser empresonats, entitats clausurades i bona part de la legislació social del govern de la Generalitat – referent a la reducció de jornada laboral, jurats mixtos, puja de salaris i millores en general - suspesa. Els centres clausurats sumaven més de tres-cents cinquanta, i al cap d’un any, el número encara ascendia a dos-cents vuitanta. Gairebé cent cinquanta ajuntaments que estaven governats per ERC varen ser dissolts i el governador va nomenar els polítics locals de la Lliga, el Partit Radical i el CEDA.

En conclusió: durant més d’un any les reformes i la modernitat que la República havia portat van veure’s frenades en tots els camps; i no va ser fins el febrer de 1936, quan unes eleccions generals van iniciar un petit canvi i la Generalitat va reprendre les seves funcions plenament.

El camp català també pateix

A més, els fets d’octubre van provocar greus conseqüències en el camp català, en concret amb els nombrosos desnonaments que es van produir. Sembla que tot pagès que havia demanat una revisió de la renda o una millora de contracte (actuació legal atenent a la llei d’arrendaments rústics) fou emplaçat a abandonar la terra com a represàlia. Segons la Unió de Rabassaires, al final de 1935 hi havia 1397 casos entre les expulsions ja realitzades i les pendents de sentència, i encara augmentarien bastant més. La major part de sentències van ser favorables als propietaris, amb situacions força greus, com el desnonament de pagesos que feia més de quinze o vint anys que treballaven una terra o com l’obligació de deixar-le just abans de la collita.

Canvis dins Esquerra i la Lliga Republicana

La lliga no sempre va aprovar algunes de les decisions preses pel govern, sobretot la de la supressió de l’autonomia, ja que considerava que era castigar tot Catalunya per una actuació duta a terme aïlladament pel seu govern. De fet, el que pretenia Cambó i el seu partit era fer oblicar la seva participació anterior en aquesta crispació i treure’n profit polític en unes possibles eleccions anticipades que mai no es varen produir. Ben al contrari, la seva acceptació final i la seva col·laboració amb aquests fets, evidenciada amb la presidència de Fèlix Escalas al consell de la Generalitat i la participació de Pere Rahola (ambdós de la Lliga) al govern Chapaprierta, van identificar la Lliga amb forces més dretanes i anticatalanes.

Per altra banda, els fets d’octubre varen commocionar i desestabilitzar greument Esquerra Republicana de Catalunya. El seu objectiu principal va passar a ser l’amnistia i llibertat dels participants de la revolta. Companys i altres dirigents d’ERC varen ser acusats des d’Estat Català d’haver provocat intencionadament la derrota per després culpar-ne Estat Català i, d’aquesta manera, eliminar uns rivals polítics amb els quals s’anava incrementant la tensió i les divergències internes cada vegada més. De fet, des d’ERC es va iniciar una important campanya mediàtica que, com a conseqüència, va culminar en la tergiversació total dels fets. A més a més, els germans Badia varen ser assassinats poc després de retornar de l’exili; i aquestes circumstàncies varen ser les que van impulsar Estat Català (també incloent-hi les Joventuts d’Esquerra) a abandonar ERC. La culminació d’aquesta separació es va donar durant dos dies de sessions al Parlament, on es debatí molt intensament sobre el 6 d’octubre i on es va donar un enfrontament verbal amb un cert gran de violència entre Companys i Dencàs. Josep Dencàs no va parar d’acusar repetidament de traïdor a Companys, tot adjuntant proves de la seva actuació irregular i que les pròpies actes del Parlament no van poder rebatre.

Els fets d’octubre de 1934 varen ser més aviat simbòlics que no pas pràctics, més tenint en compte la seva curta durada. Però les conseqüències que se’n van desencadenar varen ser importantíssimes i considerades com a clar preàmbul de la guerra civil espanyola (1936-1939).

Per què hem triat La Veu de Catalunya i La Humanitat?

En l’estudi comparatiu del tractament mediàtic que fan dos coneguts diaris de la premsa catalana com són La Veu de Catalunya i La Humanitat, del fets del 6 d’octubre de 1934, hem considerat que la Veu, per la seva posició ideològica contraposada a la del poder que hi havia a Catalunya en aquells moments (governaven els republicans) podria ser interessant per contrastar-ho amb la informació provinent del bàndol republicà, que era qui més publicacions de premsa escrita aportava en l’època de la II República. 

La Veu, nom amb el que era popularment coneguda la publicació, es va erigir com el diari líder de la dreta catalana i malgrat tenir una postura crítica amb el govern central de Lerroux consideraven del tot inapropiada la política seguida per el govern república, que titllaven de immadura i suïcida per el seves ambicions polítiques i ells en canvi s’identificaven molt amb valors com el seny i el sentit comú. Aquests valors, són els que el diari agafava com a referència per transmetre el seu discurs polític i els portarà a defensar l’autonomia de Catalunya des d’una vessant molt més conservadora que passa per el consens amb el govern central i no l’enfrontament directe.

La Humanitat, per la seva banda, es va convertir als pocs mesos del seu naixement en el diari oficial d'Esquerra Republicana de Catalunya, sota la direcció del mateix Lluís Companys, que després protagonitzaria els fets d'octubre de 1934, l'objecte del nostre estudi. La Humanitat complia la funció de ideologitzar als lectors cap a la tendència republicana per tal de mostrar els pros d'aquest sistema de govern i el benefici que reportaria a la societat espanyola i catalana. Aquesta funció de ideologització era una característica constant en el periodisme català del segle XIX i principis del segle XX, fins a tal punt, que era considerat millor que el periodisme d'empresa - el periodisme modern - hegemònic en l'actualitat. La Humanitat va ser víctima i testimoni dels vaivens socials, que mostraven una societat convulsa, molt lluny de l'anhelada pau, estabilitat i benestar que es buscava amb la instauració de la II República. Així, després de la proclamació de Companys de la república catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, la Humanitat seguirà diàriament els fets, criticant durament l'actuació del govern central al detenir a tot el govern de Companys. Pocs dies després dels fets aquesta capçalera seria censurada i malgrat tot va seguir publicant, ara sota el nom de La Ciutat. Així van aconseguir evadir la censura i seguir informant - i formant - als seus lectors.

Orígens de La Humanitat

La Humanitat neix al novembre de 1931, fundat per Lluís Companys, com a portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya, encara que sense ser el portaveu oficial. Aquest paper el tenia el diari L'Opinió, que havia nascut el juny del mateix any, després d'haver guanyat les eleccions ERC al mes d'abril. Era aquest diari el que marcava la línia d'actuació del partit en el govern. No obstant això, es van produir unes diferències de pensament entre ERC i el grup de L'Opinió que van provocar la retirada d'aquest grup el 1933 de les files de la comunitat a la qual havia pertangut, per fundar un nou partit d'esquerra més intransigent. Va ser a partir d'aquest moment, al número 517 del 9 de juliol de 1933, quan la Humanitat es fa portaveu oficial d'ERC i va portar el subtítol: "Portaveu Oficial d'Esquerra Republicana de Catalunya".

El primer número té una capçalera amb una foto de Francesc Macià i unes línies escrites per ell mateix: "Em Plau saludar La Humanitat, el nou diari que veu a defensar Els Ideals de la llibertat, de les altes llibertats, plenes d'anhels generosos id'amor a La Humanitat, que he defensat tota la vida".

 
En aquest primer número l'editorial del diari fa una declaració de principis i una professió de fe: "En donar Els nostres primers passos, Volem ofrenar-els coralment al'Avi. Que la Seva venerable figura, simbol dels Nostres afanys i dels Nostres Ideals, ENS acompanyi en AQUESTA aventura nostra. El Seu amor Immens a La Humanitat tota, también el sentimental nosaltres. Aqueste amor al poble ha inspirat el Títol de nostres diari. Catalunya, la República, el poble ... Els tres Grans amors d'en Francesc Macià, són també Els nostres tres grans amors. Lluitarem, com calgui i on clagui, per Catalunya, la nostra terra, Fins a ver-la mes gran, mes floreixent, mes avançada, lliure i sobirana dels Seus Destins. Lluitarem per la República, digna i Progressiva, que prodiga en llibertats, uneixi Els pobles AMB llac de cordialitat i afecte. Lluitarem per la democràcia, Pels humils, per l'imperi d'una confraternitat universal, que engendri afectes i desterri Els Odis. Francesc Macià: us fem ofrena de la nostra obra".

Primer número de La Humanitat